La veu i la guitarra de l’artista menorquí desfullen una proposta de caire

intimista en el que la mar salada i la pols de la terra abracen cançons

dibuixades de desig, melancolia, natura, festa, somnis, sentits, vent,

silenci o compromís. Un concert de presentació del seu nou disc VIU

que planeja pels contorns de Menorca, i tan prest contempla i canta a

la mar propera i a l’hora immensa i oberta - ara sal - com ens apropa al

terra endins de l’illa més personal - ara pols.

El límit de quelcom, el llindar màxim d’una magnitud física, l’extrem on acaba

el territori d’una illa, és la seva costa. Aquest contorn sinuós, ple d’entrants

dolços i d’abruptes esquitxats per la mar és també el propi límit de la mar

infi nita. Una línia, un límit, dues visions, dues versions. Frontera de dos mons

ben diferents: la terra que trepitges i vius enfront de la grandària de la mar, via

d’escapament més evident i inexplorada. Tots dos dibuixant del seu perfi l.

Cris Juanico ens proposa un recorregut musical intimista que transcorre per la

línia física que perfi la el límit territorial d’una illa com Menorca. Un paisatge de

costa, roca, arena, mar i vent, amb un recorregut pausat en el que el músic tan

prest contempla i canta a la mar propera i a l’hora immensament oberta (com

volent fugir del propi aïllament) com ens passeja pel terra endins més personal

de l’illa, amb vivències pròpies i raonaments amb l’entorn que el rodeja.

La mar salada i la terra de pols donen cabuda a un recull de cançons - triades

d’entre els molts projectes que ha dut a terme amb Ja T’Ho Diré in en solitari -

sobre desig, amor, melancolia, natura, mort, festa, sàtira, somnis, sentits, món

i univers, vent, silenci, colors o compromís.