JORRA I GOMORRA presenta: "Vellut & Purpurina"

Massa poc s’ha insistit sobre la genialitat de Jorra Santiago.

O Jorra a pèl, en realitat, perquè de Jorra només n’hi ha un i és inimitable. Ho hem sabut tots des de fa més de deu anys bons, quan el seu nom va començar a aparèixer als crèdits d’alguns dels discos essencials de l’underground illenc i ens el trobàvem involucrat en alguns dels projectes musicals més il·lustres de l’escena local (de Miquel Serra als enyorats Pujà Fasuà).

Llavors la majoria ja intuíem que estàvem davant un músic únic, una personalitat singular tant dins com fora del seu terreny de joc. Perquè en Jorra és, a més de músic, una de les persones més entranyables que hagis conegut mai, algú que només es pot estimar, un puta gusiluz enfundat en jerseis de jubilat.

I per als que el coneixem, resulta impossible separar l’ens real de la cosa artística: el Jorra que escoltau és el Jorra que estimam, i l’estimam perquè l’escoltam i l’escoltam perquè l’estimam.

I a sobre, a Vellut i purpurina, el seu segon llarg i tercer treball per a Bubota després de l’EP A Manacor (que li va valer el premi a millor disc revelació de la revista Enderrock), Jorra Santiago és més Jorra que mai. Més Jorra, més gran i més lliure. Fins el punt d’atrevir-se a tocar, gravar i mesclar la meitat de les cançons del disc en total solitud i l’altre meitat amb l’equip habitual: la banda que l’ha acompanyat aquests darrers anys —amb els seus inseparables germans Daniel i Carloscar Gómez al capdavant, Biel Riera i Toni Llull—, i amb Michael Mesquida i Pep Toni Ferrer dels estudis Favela a càrrec de la part tècnica.

Mesquida i Ferrer han sabut, a més, acabar d’adobar el resultat final, de manera que t’és difícil distingir quina de les dues meitats és quina, donant-li continuïtat a un disc carregat de l’habitual dosi de hits efusius i incontestables (“Cançó nyonya”, “Brilles”, “Monument”), inconoclàstia radical (“L’home de marbre”, “El desig”) i homenatges als seus grans ídols (Guided By Voices a “Independents”, per exemple), sempre amb un gust impecable i sense cap puta vergonya de res.

Perquè aquest és el secret de Vellut i purpurina, la llibertat i la insolència amb què Santiago ha donat forma a un disc que ja arrenca amb una primera galtada, suau i breu, però perquè vagis espavilant; i continua, tema a tema, desconcertant, meravellant i enamorant fins que acabes marejat de tant donar voltes i intentar entendre que és això tan estrany, però que tant t’agrada.

És llavors quan et sembla escoltar, de nou, un mantra que fa dos anys que sents com una remor de fons: puta Jorra. Puta. Jorra. Sempre.