El 2007 Israel Galván va posar en escena per primera vegada a París un solo com una “obra d’ubicació específica” (site specific). És un dels seus espectacles més longeus, ja que no només és l’espectacle que representa l’essència del mateix Galván sinó que és la seva obra en canvi constant, sempre en evolució i lliure, per a arribar al fons de si mateix i a l’essència del flamenc, amb la seva història complexa i les seves galàxies.

Si normalment un bailaor dialoga amb cantaores i músics, aquí el cos de Galván es converteix en la seva pròpia orquestra.

Diu que “quan ball en un lloc, aquest em transforma i al mateix temps el convertesc en instrument”. A la vegada ballarí i músic, amb el seu cos com a pròpia música, aquesta obra és l’essència de com el va definir el filòsof francès Georges Didi-Hubermann en el seu llibre Le Danseur des solitudes (El ballarí de les soledats): “Israel Galván, quan balla, ens ofereix les seves pròpies soledats, com altres tantes paradoxes, de tal manera que la seva soledat sonora arribi a cada una de les nostres. […] Galván balla com respira, encara que a vegades ens demanam si no se li atura el cor en el fons d’un remat”.

És impossible descriure la seva actuació, però el públic experimentarà el vertader Israel Galván, bailaor en la cima del seu art o, com ho expressa ell mateix, “som bailaor, però puc decidir deixar de ser-ho sense deixar de ballar de la forma més lliure. Crec que estic més a prop de les tradicions del cantaor que canta sol i del guitarrista solista. Som tan solitari com ells i el meu cos és el meu instrument, perquè, al cap i a la fi, el flamenc és un art d’intimitat”.

Direcció artística, coreografia i ball: Israel Galván

So i direcció tècnica: Pedro León

Management: Rosario Gallardo

Distribució: Rial & Eshelman

Una producció d’IGalván Company amb la col·laboració d’INAEMEl